El sentit de les paraules

Tradicionalment Espanya tenia un significat estrictament geogràfic des d'abans de Crist. En l'actualitat, amb la fundació del regne d'Espanya les coses han començat a canviar, sobretot a partir del s. XX (podem comprovar que els nostres avis no parlaven de catalans o espanyols, sinó de catalans o castellans).
En canvi Catalunya esta experimentant el fenòmen invers. Catalunya sempre ha tingut connotacions polítiques (nacionals) i ara s'està intentant convertir en un terme purament geogràfic.
Tots sabem que Espanya deriva del llatí Hispania, sinònim del grec Ibèria. A l'edat mitjana, encara coneguda com Hispania entre cristians, Sefarad pels jueus i Al-Andalus pels musulmans.
Però tornem enrere. Pels grecs Ibèria només significava el que actualment en diguem Península Ibèrica, independentment dels pobladors. Simplement indicava una regió del mapa, exactament igual que en el cas dels romans amb Hispania, coneguda també com les Hispanies, precisament per deixar clar que Hispania era habitada per més d'un poble abans de ser conquerida o partida en més d'una província un cop romanitzada (com passava amb la Gàl·lia o les Gàl·lies).
Amb la caiguda de l'imperi romà, l'entrada dels visigots i la invasió sarraïna neix Espanya. En aquella època ser espanyol era tan sols ser cristià, ja que Espanya com a element polític no existia. En aquesta època van néixer els pobles actuals espanyols/hispans (ja que com acabo de dir encara no existia Espanya com a Estat). Amb els Reis Catòlics encara no podem parlar d'Espanya, ja que eren reis de les corones hispàniques, i no d'un sol Regne d'Espanya. De tota manera Espanya en l'actualitat tampoc pot portar aquest nom ja que sense portugal continua sense ser única. Els que diuen que de "España solo hay una y no 51" demostra el coneixement que té d'història de la seva estimada pàtria.
A partir d'aquí els colonitzadors castellans, al reconvertir el significat d'espanyol pretenen canviar-nos la identitat nacional diguent-nos que com que som espanyols (ja que l'Estat Espanyol és l'Imperi Castellà, i el DNI posa que som espanyols) per tant hem d'acceptar la cultura (que casualment és la castellana) i la lengua común (el español que es el castellano. Ni català, ni basc, ni gallec, ni asturià, ni aragonès...).
I la cosa no acaba aquí. A més pretenen convertir el significat de Catalunya en el nom d'una regió d'Espanya, un nom geogràfic de mapa com era tradicionalment Espanya. I tenen vàries maneres per fer això. Una és manipulant la història, falsejant la veritat i amagant fets. Però la més eficient és la demografia. Un castellà vingut a Catalunya mai et dirà que és català, ni la senyera serà la seva bandera ni que Catalunya és la seva terra. No per res dolent, no té perquè ser per motius espanyolistes, simplement el poema de l'Emigrant es dóna amb tothom sigui d'on sigui, cadascú té els seus orígens. Ara bé, quan aquests arrelen aquí i tenen fills, aquests encara poden ser mig castellans, i anar de tant en tant al pueblo a veure la família, però quan es tracta sobretot a partir dels nets, què els hi expliques del pueblo. Evidentment que molts s'han catalanitzat, però molts altres no. I aquests com els hi podem dir que no són catalans? Han nascut i viscut sempre a Catalunya encara que siguin de tradició castellana i segurament s'hi casaran i hi moriran. És precisament per això que aixequen la senyera i la bandera d'Espanya: la bandera de la seva pàtria i de la seva regió. I en veritat no són els més apàtrides de tots? En el fons no són castellans, ni tampoc catalans. Per això s'aferren fort a Espanya.

STOP Immigració

Fa temps que veig canviar el meu entorn. Barris habitats per estranys. Bars sense vells jugant a la botifarra. Idiomes estranys a tot arreu. Un càncer que avança imparable transformant tot allò que era tradicionalment català. Catalunya es converteix en una estranya. Aviat no la reconeixeré.
La meva pàtria està malalta, i morirà si no s'activen les defenses.
Anys enrere vam rebre una enorme massa d'immigrants de les Espanyes, un pla franquista per acabar amb el tret diferencial català. Per sort molts es van catalanitzar, per mala sort molts altres no. En els últims anys hem viscut un augment enorme de la població. Població d'arreu del món. Aquesta immigració massiva i descontrolada provoca una desnaturalització nacional, una desestabilització econòmica i una fragmentació social. A més de buidar les arques de l'Estado Apañol i la Generalitat. I també afecta els recursos mediambientals.

Fins ara estàvem partits entre catalans i castellans, però al cap i a la fi tots (legalment parlant) érem espanyols. Ells, però, tenen avantatge ja que són els colons amb un estat que els protegeix i nosaltres no en tenim. Ara els catalans tan sols som una comunitat més dintre Catalunya. El xoc cultural és molt més gran, ja que entre occidentals tenim, per història, molt compartit. Però ara hem de conviure amb cultures radicalment oposades a la nostra, i sovint amb pobles incivilitzats. Un nombre reduït d'immigrants de seguida es pot adaptar i ser assimilat (ja que els immigrants no s'han d'integrar ni hi hem de conviure, sinó que s'han d'assimilar) però una quantitat massa gran provoca una formació de guetos. D'aquesta manera ells segueixen la tradició del seu país (i pretenen financiar-les amb diner públic) i els seus fills que es crien en aquest entorn segueixen la tradició dels pares i no la del país on viuen. I la invasió demogràfica, per molt sana que sigui (o sigui bona gent i suposant que hi hagués delinqüència 0) fa que cada vegada siguem menys de tradició catalana fins que serem minoria a casa nostra. Diu el refrany "de fora vingueren i de casa ens tragueren". I tot això amb la complicitat de l'Estat Apañol que fa segles que ens volen assimilar com a castellans. És una bona mesura, per ells, de suprimir el tret diferencial català. A més els que pretenen integrar-se la gran majoria escull España abans que Catalunya.

En l'economia aquesta situació fa baixar radicalment els sous, ja que els homes som especuladors per naturalesa, i si pots pagar un immigrant a 2 €/hora no pagaràs un català a 8 €/hora (així que si vols traballar hauràs de "treballar com un negre"). Així anem perdent les conquestes socials que van aconseguir els nostres avantpassats per regalar-ho a gent de fora. I no acaba aquí. Per compensar els miserables sous que cobren han de demanar mil-i-una ajudes a la Generalitat i a l'Estado Español (cosa per la qual no tenen cap recança) i d'aquesta manera el que ha de pagar el quefe ho paguen amb els nostres impostos emplenant les butxaques d'una colla de gàngsters especuladors. Després les arques públiques no tenen diners per la gent del país. Tenim un govern que diu ser d'esquerres, a mi això no em semblen polítiques d'esquerres deixar que alguns especuladors s'emplenin les butxaques a costa d'altres i compensar-ho amb diner públic. És clar que sovint no tenen gaire competència aquests treballadors (per lo qual no poden cobrar igual que un oficial de 1a, però per això hi ha aprenents), però òbviament no són tots. Ara amb la crisi no hi haurà diners per tots...

Després com he dit abans també influeix en el medi ambient. Un exemple és l'aigua. Ens volen fer creure que a Catalunya hem patit sequera aquest any. Totalment fals. El que passa és que si sumes que s'han retardat les pluges amb l'augment de població tens que s'ha esgotat l'aigua disponible. No falla. Si tu a casa teu disposes d'una garrafa de 5 litres al dia per tu sol i te'n beus 1 no tens cap problema. Si et cases i sou 2 tampoc. Si teniu un fill i augmenteu el consum per persona a 1,5 l són4,5 l, suficients. Però si teniu convidats és evident que us farà falta més aigua. Ara mireu un gràfic de demografia, sobretot de l'àrea metropolitana de Barcelona. També hi ha un augment de la demanda energètica. El creixement és un peix que es mossega la cua. Com més creixem més consumim, necessari pel benestar, perquè si no vens no tens beneficis. Però arriba un punt que els recursos s'acaben (ja que el consum de recursos és major que la seva regeneració).

La decadència de la societat del benestar

Hi ha un tema de la nostra societat que em preocupa. Crec que la societat del benestar ens porta a tots a la decadència.
El meu besavi a 12 anys ja estava al camp estirant l'arada després de sortir d'estudi. M'explicava que un dia el mestre, que passava per allà, el va ajudar una estona perquè tenia treballs a moure l'arada i feia tortes totes les regues. De ben petit ja va anar a una casa a fer de mosso, a canvi d'un plat calent i un llit. En aquelles temps (el meu besavi va néixer el 1906) els mossos feien la feina per un miserable jornal, mentre els amos de les terres es passaven el dia al bar. En aquella època no podia treballar pel seu compte qualsevol persona, ni qualsevol podia tenir la seva pròpia casa, motiu pel que en una casa hi vivien famílies grans. En aquella època els republicans lluitaven per tenir una oportunitat per tenir la casa i l'hortet, cosa que avui dia donem per fet que tots hem de tenir pel sol fet de néixer, sense haver de fer res per guanyar-nos-ho. Aquells eren temps on els valors de l'esforç i el treball estaven a l'ordre del dia. La gent lluitava per tenir l'oportunitat de ser el seu propi amo i prosperar amb el seu esforç. Aquella gent exigia també, certament, però exigia després de complir amb la seva tasca.
Avui dia aquests valors s'han perdut. Som la societat del tot regalat, del tot gratuït. Ens hem criat tinguent-ho tot i sense haver-nos de guanyar res. Arribem a l'edat laboral i creiem que pel fet de ser el món ens han de donar feina, feina que no tenim gens de ganes de fer i a la que exigim el trible de sou i la meitat d'hores abans d'haver començat. No valorem l'escola pública, ni la sanitat, ni la seguretat social. Tothom ploriqueja a demanar ajudes a la Generalitat, i és que no volem estalviar en res, ho volem tenir tot, i si és regalat millor. Sovint no volem ni sentir a parlar de fer-nos el propi negoci, masses maldecaps, responsabilitats i hores de feina. Exigim abans d'haver aportat res a la societat.
Conclusió: sense esforç no hi ha benestar, i si no el fas tu ningú el farà per tu (a no ser que siguis espanyol, llavors els catalans si que el faran per tu). Ens cal disciplina com a poble per tornar a emergir, i ens cal també un líder fort i capaç.

Revisionisme nacional

Crec que ens caldria fer uns canvis nacionals. Els exposo a continuació:

Nova Diada Nacional: l'11 de setembre és un dia que cal marcar al calendari, un dia de reivindicació i de recordar els fets del 1714, però no és dia per ser la Diada Nacional. Una bona data podria ser per St. Jordi, ja que és el patró de Catalunya.

Nou Himne Nacional: Els Segadors, cançó que vol resumir la Guerra dels Segadors i que la versió nova perd el sentit. No crec que una cançó que digui "tornarà a ser rica i plena" sigui adequat pel nostre himne. És una cançó molt nostra, patriòtica i de guerra, que cal recordar (en la versió original sobretot) juntament amb els fets de 1640, Corpus de Sang, els fets de Riudarenes i Guerra dels Segadors. Però com a himne nacional posaria, per exemple, El cant de la senyera.

Reestructuració geogràfica: En primer lloc suprimiria les províncies, que és un invent que van promoure els espanyols d'imitació francesa. A Catalunya mai havíem tingut províncies. A més els empordanesos no en som pas de gironins. Nosaltres formàvem part del Comtat d'Empúries i ells del Bisbat de Girona.
Pel que fa a les comarques també són un altre invent. Un invent del s. XX, d'abans de la Guerra Civil, que es basa en el lloc on van els habitants dels pobles al mercat: o sigui els pobles del nord de l'Empordà van a Figueres i els del sud van a la Bisbal, per tant Alt Empordà amb capital a Figueres i Baix Empordà amb capital la Bisbal. No les suprimiria, però si que les reestructuraria segons els territoris històrics de Catalunya. Els antics comtats catalans serien les noves comarques, de manera que l'Empordà en el nostre cas abarcaria els pobles de l'antic Comtat d'Empúries.

Recuperar la Creu de St. Jordi com a bandera oficial de Catalunya, juntament amb la senyera, és clar.

Catalunya a les guerres castellanes

Des que Catalunya esta lligada a Castella, els castellans ens han obligat a participar en vàries guerres que no ens venien a compte. Tot seguit les comentaré:

La Guerra dels Trenta Anys (1618 - 1648): va ser una guerra europea que constantment modificava les fronteres de molts estats, i que es va prolongar entre França i la monarquia hispànica fins el 1659. El comte-duc d'Olivares (el preferit de Felip IV de Castella i III d'Aragó) pretenia ignorar les constitucions i institucions catalanes (Generalitat i Consell de Cent) i obligar Catalunya a col·laborar amb homes i diners a la guerra contra França, una guerra que no afectava per res a Catalunya. Els Terços es van allotjar a Palafrugell, incomplint un dret de la vila otorgat per Jaume I el Conqueridor, es van dedicar a maltractar la població i saquejar la vila, fet que va derivar en una revolta i al Corpus de Sang, la represàlia dels Terços a Riudarenes i va començar la Guerra dels Segadors (1640 - 1652). El 17 de gener de 1641 Pau Clarís va proclamar la República Catalana, amb una aliança político-militar amb França. Però França no va respectar tampoc les autoritats i constitucions catalanes. Finalment amb el Tractat dels Pirineus el Principat de Catalunya tornava a mans hispàniques conservant les institucions i constitucions, exceptuant el Rosselló, el Conflent i part de la Cerdanya que quedaven en mans franceses on van abolir les institucions i constitucions.

La Guerra de Successió Espanyola (1701-1715): l'any anterior el rei Carles II de Castella i d'Aragó va nomenar com a hereu a Felip de Borbó (el nét de Lluís XIV de França). Leopold I va reivindicar que la seva nissaga tenia els drets sobre les corones hispàniques. La Corona de Castella va donar suport al Borbó, Felip V, mentre que els estats de la Corona d'Aragó preferien Carles d'Àustria. El Borbó va aplicar la llei del vencedor i va castigar la Corona d'Aragó aplicant el Decret de Nova Planta, on s'abolien tots els seus drets i privilegis i quedava sotmesa sota les lleis de Castella. Fins en aquest moment la relació entre Catalunya i Castella podríem dir que era com dues cases veïnes amb el mateix amo, però que Felip V enderroca la paret mitgera i sotmet la casa petita al jou de la casa gran, i fins avui encara duren les queixes dels que som de la casa petita.

La Guerra de Cuba (1898): el Imperio Español (o sigui l'imperi castellà) se'n anava a l'aigua i perdia les colònies, pel que va decidir enviar les tropes a defensar els interessos dels aristòcrates castellans. Les tropes òbviament no eren un exèrcit professional, era el poble ras. Com sempre els pobres han d'anar obligats a morir per defensar els interessos dels rics. El poble només hauria d'entrar en combat per defensar la seva nació. Els catalans òbviament no van ser una excepció i també van haver-hi d'anar, i malgrat que la bonica havanera d'El meu avi digui que "no varen tornar en tingueren la culpa els americans" jo considero que la culpa la tenen els castellans per haver-los enviat allà.

La Setmana Tràgica (1909): Barcelona i altres localitats catalanes es revolten. Els catalans es neguen a anar al Marroc a defensar l'Imperi Espanyol. Per no anar a la guerra n'hi havia prou pagant una quantitat de 6.000 reals, cosa que no podien pagar les classes populars. A més la majoria dels cridats a files ja estaven casats i amb fills. En aquesta revolta es va aplicar la Llei Marcial.

La Guerra Civil Espanyola (1936-1939) Catalunya novament involucrada en un conflicte dels castellans. Catalunya odiada per franquistes, per republicans i per comunistes i anarquistes d'Espanya. Catalans que havien d'haver-se plantat a la frontera catalana van ser enviats a defensar la II República Española a terres forasteres. La república amenaçada per franquistes, traïda per anarquistes i comunistes, i a Catalunya apunyalats pels mateixos republicans espanyols... I novament Catalunya va ser la més gran perjudicada per la derrota.

Espero no haver comès cap error, he procurat anar-ho repassant tot i documentar-ho bé. Cal conèixer la nostra història i tenir-la present. L'hem de difondre i ensenyar-la, ja que a l'escola les classes d'història, tan de Catalunya com d'Espanya, deixen molt que desitjar. Un poble sense història és un poble mort.

Figueres sempre al cor

La ciutat que t'ha vist néixer. Els carrers que t'han vist créixer. Una llar. Una pàtria. Casa teu. La teva identitat. Més que carrers i parets. Més que tones de formigó i asfalt. Més que els edificis. És més. És un sentiment, sempre carregat de nostàlgia. Un lloc que pot explicar gran part de la teva vida. Un gran germà. Un espectador que t'ha estat observant any rere any, que ho sap tot de tu, de la teva vida. Un espectador que calla dignament.
No li giris mai l'esquena, no en reneguis i no l'oblidis. Perquè estaràs renegant de la teva identitat i oblidant la teva història. Estima la teva llar. És part de la teva vida i tu, com tots, part de la seva. Ets una cèl·lula més que neix i mor, i orgullós n'hauràs format part.